El camí metodològic i conceptual
En aquest apartat i abans de començar a desenvolupar la investigació aplicada a l’àmbit local d’El Puig, és imprescindible generar i aclarir una sèrie de conceptes clau que guiaran tota la nostra metodologia de treball i sense els quals difícilment es podria comprendre el veritable objectiu del text. Encara que ací apareguen enumerats i desmembrats, es diluiran en un tot dins el discurs narratiu del treball, ja que són les seues interaccions i complementarietat les que ens guiaran en el coneixement de la fesomia i les estructures estètiques i visuals d’àmbit popular que constitueixen la realitat del gust al municipi.
A més a més, s’ha de parar atenció a la importància de les imatges dins el contingut de la investigació. Aquestes ocuparan una gran part de l’extensió del treball i, a diferència de com solen ser tractades, no es presenten com un simple complement del text, sinó que són una part essencial del treball, perquè es tracta d’una investigació centrada en la cultura visual, per la qual cosa es presenten conjuntament i són de necessària i constant consulta, i s’hi utilitzen referències creuades per a facilitar-ne la localització.
Aquesta aproximació metodològica és, possiblement, prou innovadora, i pot ser un tant arriscada, dins l’àmbit dels estudis de caràcter local, en massa ocasions abocats a la mera documentació i enumeració, o a quedar-se en purament anecdòtics, sense anar-hi més enllà, sense acostar-se al camí de la crítica. Per a mi, no és possible l’estudi i la investigació sense la crítica, la reflexió de la realitat d’estudi. L’aportació de criteris que enriquiran el panorama del pensament local –tan acostumat a la pura exaltació de les virtuts pròpies– és fonamental, i més encara en camps d’estudi com el nostre, on conceptes com imaginació, fantasia, sentiment o experiència estètica juguen un paper prioritari.
Però no tant sols aquests conceptes influeixen en la construcció final de la nostra realitat visual i perceptiva immediata; la història, els seus canvis i transformacions, i sobretot la indústria cultural originada a la segona meitat del segle XX, són en bona part culpables del fet que la nostra percepció, en aquest cas d’El Puig, en siga d’aquesta manera i no de cap altra. És per això que el nostre treball centra el discurs temporal en la nostra recent i immediata contemporaneïtat, ja que només d’aquesta manera el lector es podrà sentir partícip i podrà començar a trobar les claus estructurals del seu entorn visual i estètic, podrà aprendre a gaudir de la poètica –que n’hi hadel seu entorn; en definitiva, podrà sentir i construir allò que jo denomine la seua pròpia estètica de la quotidianitat. Un camí, que encara que semble utòpic, i en línia amb la utopia proclamada per l’escultura urbana d’Andreu Alfaro, ens acosta una mica cap a la felicitat, ens ajuda a ser més humans, a comprendre’ns millor a nosaltres mateixos i a practicar l’empatia amb els altres, ja que el camí de l’art no és altre que la pròpia comprensió del Jo i la construcció de la nostra identitat personal.
Cultura popular
El nostre camí s’ha d’iniciar necessàriament en la recerca del concepte de cultura popular i totes les seues implicacions. Si fem una ullada al voltant de les teories que defineixen o estudien el terme cultura popular, ens trobem davant un panorama confús i molt sovint divergent, on l’investigador es veu obligat a prendre part d’alguna de les posicions teòriques en brega o apropar-se, per mitjà d’una adaptació personal adient, a la que més s’ajuste a les seues investigacions i posicions teòriques.
JOHN STOREY (2002) fa un resum eloqüent de les diverses vies de definició de la cultura popular que marcaran el camí de les nostres investigacions. La primera diferenciació que proposa és la de l’aspecte quantitatiu, una definició que ens porta a allò que coneixem actualment com a cultura de masses, on es valora el fet popular en termes de multiplicació quantitativa. Es defineix el popular com el que més èxit i acceptació comporta entre la multitud, una definició que, òbviament, no se sosté si tenim presents les xifres de visitants dels grans museus internacionals garants i protectors de l’alta cultura. Segons aquesta premissa, convertim els grans mestres del Renaixement en populars, cosa que no va gens allunyada de la realitat –per molt que dolga a alguns apocalíptics– i, per què no dir-ho, dels meus desigs i posicions ideològiques i polítiques.
En segon lloc, planteja una diferenciació històrica en els estudis precedents per judici de valor, entre l’alta cultura i la cultura popular:
Tales distinciones se ven respaldadas por afirmaciones de que la cultura popular es la cultura comercial, producida en masa, mientras que la alta cultura es el resultado de un acto individual de creación. Por ello, esta última merece una respuesta moral y estética, mientras que la primera sólo precisa una ligera inspección sociológica para desvelar lo poco que puede ofrecer.
No resulta gens difícil proposar crítiques a aquesta afirmació, ja que són abundants els casos de productes procedents de la indústria cultural i comercial, obres originades amb un objectiu que no és altre que l’assumpció de beneficis econòmics –almenys en origen– sinó pels mateixos creadors, sí pels editors o promotors de les obres que s’han convertit en vertaderes obres mestres de la contemporaneïtat artística.
La tercera definició seria aquella que considera la cultura popular com una cultura de masses, que estaria relacionada amb l’anterior; però, en aquest cas, es tractaria d’una cultura controlada per la ideologia dominant.
Una quarta definició té a veure amb una idea molt romàntica que entronca amb el concepte de folklore, entés com la cultura que practica la «gent». Una aproximació teòrica no exempta de problemes i repleta de contradiccions.
La cinquena definició seria el que s’anomena enfocament neogramscià, plantejada per Antonio Gramsci, «Gramsci utiliza el término hegemonía para referirse al modo como los grupos dominantes de la sociedad, a través de un proceso de liderazgo intelectual y moral, intentan ganarse el consentimiento de los grupos subordinados de la sociedad» (STOREY, 2002). Per als neogramscians, a diferència del seu pare ideològic, es tracta d’un terreny d’intercanvi i negociació entre ambdues posicions. Hall, un d’aquests autors, afirma que, quan parlem de «poble», no ens estem referint a tot el conjunt de la nostra col·lectivitat, ni a un grup determinat de la societat, «sino a una variedad de grupos sociales que (...) se distinguen de los grupos económica, política y culturalmente poderosos dentro de la sociedad».
La sisena definició té a veure amb teories postmodernes:
La cultura postmoderna es una cultura que ya no reconoce la distinción entre alta cultura y cultura popular. Como veremos, para algunos, ésta es una razón para celebrar el final de un elitismo construido sobre distinciones arbitrarias de cultura; para otros, es una razón para desesperarse por la victoria final del comercio sobre la cultura. (STOREY, 2002)
Seran aquestes últimes posicions postmodernes amb què més ens identificarem, i a partir de les quals construirem la nostra trajectòria teòrica.
Aquesta multiplicitat teòrica, de la qual hem ofert una ullada molt ràpida i superficial, però necessària per a justificar i comprendre la metodologia i l’objecte d’estudi d’aquest treball, arriba fins als nostres dies; però, de manera pragmàtica, es condensa en dues o tres posicions o conceptes més generals (SANDOVAL 1992):
Con todo lo que se ha dicho y escrito en los últimos años sobre ella, sigue siendo dificultoso definir qué es la cultura popular. Ya hemos dicho que, para los partidarios de la alienación absoluta de las masas, la cultura popular en la práctica no existiría, y sólo habría remedos de la cultura culta, manipulados por los medios de comunicación de masas para la consecución de sus fines. En el otro extremo, las visiones más folclorizantes de la cultura interpretan las culturas populares como una suerte de reducto que conservaría intacto el espíritu de la Nación, especialmente en países que, como el nuestro, sufren una constante invasión de mensajes foráneos.
Aquest text, escrit des de la perspectiva llatinoamericana, ens introdueix en aquestes tres (o dues més una) grans direccions teòriques, que ÓSCAR BLANCO esquematitza de manera molt clara en la introducció de l’estudi col·lectiu coordinat per ANA MARÍA ZUBIETA (2000) al voltant de la cultura popular.
- La cultura magna o alta cultura, tradició cultural privilegi d’uns pocs.
- La baixa cultura, menystinguda de manera jeràrquica i practicada per la major part de la societat.
- La cultura de masses, producte de la societat industrial i vinculada a la categoria de baixa cultura.
L’autor proposa que aquests tres moments s’han produït en els estudis de cultura popular per mitjà d’una evolució històrica:
- Un primer moment precapitalista, d’auge de la cultura popular.
- Un segon moment en l’inici del capitalisme. Cultura popular com a construcció d’identitats nacionals.
- Un tercer moment de capitalisme avançat, cultura de masses i procés d’hibridació entre tres elements: cultura popular, cultura de masses i cultura d’elit.
I és en aquest últim moment històric d’hibridació dels tres grans conceptes tradicionals on ens situem nosaltres i el nostre treball. Llavors, el procés que s’estableix, i amb el qual ens enfrontem, és el d’una baralla dialèctica entre una cultura d’elit, una cultura popular de base tradicional, i una emergent cultura de masses uniformitzadora que sembla absorbir i dissoldre la cultura popular tradicional i alhora la mateixa identitat com a poble.
Això no és cert segons el nostre parer, ja que, així com l’arquitectura barroca hispànica adoptà formes particulars i una nova fisonomia absolutament extraordinària a Amèrica, el mateix passa amb la cultura de masses: s’integra dins una diversitat territorial específica i es transforma amb el mestissatge de la cultura tradicional popular; desvirtuant-la, és cert, en algunes ocasions, però transformant-la de manera irremeiable i a vegades aconseguint efectes senzillament extraordinaris.
Des del punt de vista que a mi m’interessa com a investigador de l’univers estètic, analitzaré aquesta base de cultura popular tradicional local, i observaré les seues transformacions i interaccions amb la nova cultura popular emergent, també anomenada cultura de masses, i la popularització, influència i transformació de la tradicionalment anomenada cultura d’elit o cultura oficial, dirigint sempre la nostra observació a les manifestacions artístiques, o amb contingut de caràcter estètic.
Art popular
Però el nostre objecte d’estudi en aquest treball no és específicament la cultura popular local del municipi, sinó més aviat una part d’eixa cultura popular local. Es tracta d’allò que definirem com art popular, i ací ens trobem de nou amb un problema de definicions i de conceptes on prendre part.
El problema de conceptualització ve de més lluny i podríem fer tot un recorregut pels canvis constants i de consideració respecte d’allò que és o entenem com a art, la qual cosa ja ens dona una pista clara d’allò que actualment s’identifica com a manifestacions artístiques, objectes i actes de naturalesa molt diferent, però seria fer massa extensa una introducció de caràcter metodològic com aquesta i ens portaria a perdre de vista l’objectiu del nostre treball.
Com a punt de partida del problema, podem incloure aquesta definició d’art popular que marca els territoris habituals pels quals ha anat desenvolupant-se el concepte:
La noción de «arte popular», si significa algo, implica una distinción: evidentemente, la distinción entre aquello que es o se considera «popular» y aquello que no lo es o no aparece como tal y, sin embargo, es (o se juzga como) «culto», «aristocrático», «elevado» o como se le quiera llamar. De este modo, nace el concepto, durante la primera época romántica, en el campo de la literatura y más específicamente de la poesía, donde precisamente se contrapone aquella que es «popular» a aquella que es «artística». Y cuando, más tarde, la aplicación del adjetivo y del concepto se transfirió de la poesía a los productos figurativos, el carácter y el valor, digamos, de oposición o diferenciador de esta noción, permaneció sustancialmente inalterado. Hoy, aun desde tanta distancia temporal, todas las dificultades que implica la noción y todos los frutos que ésta puede producir, a mi parecer, se encuentran directamente ligados precisamente a esta distinción, o incluso contraposición, entre «popular» y «culto». (F RATINI, 2004)
Aquesta definició, encara que recent i moderna i que, com hem vist abans, torna a reduir el que és popular a la contraposició davant el que és culte, no respon en absolut a la nostra posició ideològica i teòrica al respecte, ja que pot existir un art popular que entre dins els paràmetres d’allò que entenem per culte, i de fet existeix.
Pense que fora més adequat, i així ho propose en tot el desenvolupament d’aquest treball, parlar d’art oficial o institucional com a contraposició a l’art popular; d’aquesta manera, no es menysprea a ningú i no es jutja la qualitat artística o estètica en funció de la seua pertinença a un grup o altre; en aquest cas, la diferenciació cal buscar-la en la seua funció i no en la seua qualitat. Així, la qualitat artística esdevindrà un element independent respecte a aquesta classificació que, com qualsevol altra, no deixa de ser pragmàtica.
Jo propose aquesta definició que s’ajusta més a la realitat actual i a la mirada cap als estudis i les investigacions sobre cultura visual lliures de prejudicis: art popular prové del substrat de la cultura popular centenària, associada amb l’antic concepte de popular, per això és menyspreada per la cultura oficial en tant que posa en perill unes estructures jeràrquiques i de privilegis, i sembla perillosa. Amb la democratització de la cultura i l’accés als estudis d’una major part de la població, els camps s’han diluït, i es fa necessari un nou escenari i una nova definició de la cultura popular. L’art popular serà, per tant, aquell que es practica des de posicions de no reconeguda oficialitat o estaments institucionals.
Estètica, crítica d’art i cultura visual
Si hi ha alguna cosa que defineix amb més claredat l’objecte d’estudi d’aquest treball, és l’estètica. El contingut estètic és, per a mi, el factor imprescindible, insubstituïble i necessari per a definir qualsevol objecte o acte efímer com a artístic, i més encara quan parlem d’art popular, on aspectes com la qualitat tècnica o el missatge ideològic o iconogràfic passen, en molts casos, a un segon terme.
Sense estètica, és a dir, sense plaer visual no hi ha art, i LIONELLO VENTURI (2004) ens ho deixa ben clar en la seua definició de l’objectiu de l’estètica: «La estética tiene como tarea encontrar el atributo común, según el cual las obras de poesía, pintura, escultura, arquitectura, música, etc... deben ser consideradas obras de arte; esto es, la definición del concepto de arte».
Però, perquè aquest contingut estètic es faça efectiu, és necessari passar primer per l’experiència estètica. L’experiència estètica seria, a grans trets, l’acte de percepció que es realitza en la consciència de l’espectador davant una obra d’art, o qualsevol objecte o acte susceptible de provocar eixa experiència.
L’experiència estètica és plaer, oci, innocència (DUFRENNE , 1982). És el moment de la unió entre l’obra i l’espectador, l’acte de percepció. Podem ser davant una magnífica obra d’art i no percebre-la estèticament, per diferents motius: pel nostre estat (preocupacions, presses, etc.), per desconeixement o falta d’educació artística, etc.
Tractarem, per tant, de viure eixa experiència estètica de les manifestacions d’art popular existents al Puig, per passar-ne després al segon pas, la crítica. Per mitjà de la crítica d’art, que ha de ser sempre posterior a l’experiència estètica, tractarem d’endinsar-nos dins l’univers estètic i artístic d’El Puig, per compartir eixa visió, eixa mirada, i descobrir o plantejar punts de partida per tal que cadascú aprenga a començar a viure i a gaudir del seu entorn d’una manera plena i enriquidora.
Per tant, aquest treball es planteja quasi completament a manera d’assaig, de reflexió derivada de l’observació minuciosa i profunda del nostre entorn immediat, en definitiva, d’anàlisi de la nostra cultura visual compartida, de la nostra cultura popular visual que s’expressa sobretot per mitjans artístics. I també, per descomptat, com a punt de partida de propostes d’educació visual i aproximació didàctica a l’entorn, que pot ser aprofitada en qualsevol nivell d’ensenyament local.
I és en aquest punt on entren en relació el popular i el fet visual, perquè ara més que mai la cultura popular contemporània és eminentment visual, i pel que fa a l’estudi d’un cas local, és eminentment plàstica o artística, si es vol. I com molt bé diu MIRZOEFF (2003), «la cultura visual aleja nuestra atención de los escenarios de observación estructurados y formales, como el cine y los museos, y la centra en la experiencia visual de la vida cotidiana». Eixa vida quotidiana dels habitants d’El Puig, que configura, en definitiva, la seua cultura comuna en la nostra contemporaneïtat.
I, continuant amb aquest autor, l’art «es cultura tanto en el sentido de la high culture como en el sentido antropológico del artefacto humano. No hay nada exterior a la cultura» (MIRZOEFF 2003). L’art en el seu sentit ample és el que temptarem d’albirar en aquest treball, una feina que haurà de ser completada per l’experiència visual i vital de cadascú davant la seua relació i interacció amb l’entorn artístic o estètic en què es desenvolupa.
Per finalitzar aquesta presa de posició metodològica, més necessària, si s’escau, en aquest cas que en d’altres, ja que el públic al qual va dirigit el text potser mai no ha sentit parlar d’aquests conceptes, m’he permés seleccionar dos paràgrafs, potser una mica llargs, però espere que el lector em disculpe la llicència, del professor de la Universitat de València i bon amic, RICARD HUERTA (2004), que són molt aclaridors respecte a què és la cultura visual i la seua relació amb la cultura popular i local de què tracta aquesta investigació.
El concepte de «cultura visual» pot causar inicialment una certa confusió respecte al paper que juga l’art en el nostre mètode d’anàlisi. Podem introduir el concepte de cultura visual tal com la defineixen Walker & Chaplin (2002) quan es refereixen als «objectes materials, edificis i imatges, a més dels mitjans basats en el temps i actuacions, produïts pel treball i la imaginació humana, que serveixen per a finalitats estètiques, simbòliques, rituals o ideologicopolítiques, i/o per a funcions pràctiques, i que apel·len al sentit de la vista de manera significativa.
Aquesta definició de característiques amples enllaça amb la visió de cultura que va desenvolupar Raymond Williams en el seu treball Culture and Society, quan defensava que l’art és una activitat humana com poden ser-ho el comerç, la política o l’educació de les famílies. El mateix Williams insistia en la idea de cultura com una experiència viscuda pels homes i les dones «corrents», creada amb la interacció diària amb els textos i les pràctiques de la vida quotidiana.
I en un altre punt, fa referència a com alguns dels aspectes que es tractaran en aquest document han passat a convertir-se en objecte d’estudi universitari o acadèmic des de fa ben poc:
El posicionament respecte als temes emergents (fa uns anys, haguera estat impensable analitzar acadèmicament qüestions com els anuncis d’un camp de futbol o les fotografies de reportatges socials) permet introduir la cultura popular dins el marc acadèmic, amb la qual cosa es permet que, al darrere de la superfície de la vulgaritat, els individus puguen tractar sobre temes seriosos. És així com queden esborrats els límits de l’elitisme. Precisament, aquest pressupòsit elitista havia considerat «poc importants» els temes locals.
Nosaltres sí que creiem en la importància dels temes locals, en l'anomenada cultura popular, en la seua expressió de comunicació màxima, que es desenvolupa per mitjà del llenguatge visual. Per això, abordem i presentem els resultats d’aquest treball d’investigació, local, com no podia ser d’altra manera.
Figura 4.1: Algunes falleres d’El Puig durant la celebració de l’Ofrena a la Mare de Déu.
Figura 4.2: Cromatisme de les comissions falleres al carrer.
Figura 4.3: Ascens de les comissions falleres a l’església del monestir.
Figura 4.4: Les falles alterant el paisatge urbà quotidià.
Figura 4.5: Castells unflables ocupant l’espai urbà.