Cultura Visual al Puig

L’estètica i les falles

A l’hora de parlar i referir-se a l’art popular i a la cultura visual de pràcticament qualsevol localitat valenciana, es fa imprescindible fer una ullada a les falles, la festa de projecció més popular i més internacional de totes les que existeixen en territori valencià, i on la presència del component visual i plàstic és més que evident.

Les falles s’articulen al voltant d’una clara manifestació d’art popular com són els cadafals o monuments fallers, i no poden ser ignorades per qualsevol estudi que es prenga seriosament la investigació de la cultura visual popular. A més a més, les falles són un excel·lent motiu per a la reflexió, per les grans possibilitats d’expressió creativa i plàstica que comporten, encara que la seua veritable realitat n’és una altra, ancorada en una estètica determinada i una falsa tradició dominada pel conservadorisme estètic. No obstant això, la riquesa de matisos, la seua intensitat visual i cromàtica, la combinació de diferents sentits a l’hora de gaudir-les amb tota intensitat (foc, llum, olor, sons, cromatisme, forma, lectura, etc.), les situen en un lloc preferent dins el nostre treball, a pesar de tractar-se d’una festa originària de la ciutat de València, i que ha estat traspassada per influències culturals al Puig, com a tants altres pobles del nostre país, i ha arrelat profundament dins el teixit social de la localitat.

Però hem de parlar de les falles amb justícia, alliberats de certs prejudicis artístics provinents tant dels sectors més conservadors i tradicionalistes com dels que voldrien unes falles que foren un simple reflex de l’art contemporani i de les últimes tendències, cosa que provocaria la pèrdua de la seua personalitat. Com sempre, el camí està en la fusió i la integració de tots dos elements, perquè les nostres falles, en l’actualitat, ni són tan perfectes ni tan desastroses com des d’algunes instàncies interessades ens volen fer veure.

Que ningú no espere trobar ací una història de les falles d’El Puig; no és aquest l’objectiu del capítol ni del treball, sinó més aviat una reflexió estètica. La meua tendència cap a l’historicisme es va desdibuixant cada vegada més. En aquest treball, parlarem, per tant, de la realitat històrica recent i sobretot de l’actualitat de les falles al Puig, per oferir una anàlisi d’aquesta situació, sempre des de la perspectiva estètica, i motius i vies de reflexió que ens ajudaran a comprendre visualment les falles d’El Puig i ens incitaran a obrir les nostres pròpies vies d’investigació i coneixement visual, i per què no, d’experimentació plàstica.

L’origen de les falles

Encara que aquest siga un treball d’investigació de caràcter local, és necessari fer una breu aproximació històrica i de comprensió del fenomen general de les falles, perquè, d’altra manera, semblaria una presentació absurda i completament descontextualitzada, que ens portaria a no entendre’n res. No hem d’oblidar que les realitats locals són, en moltes ocasions, reflex d’altres realitats externes, i el cas de les falles n’és l’exemple més clar.

Figura 4.1: Algunes falleres d’El Puig durant la celebració de l’Ofrena a la Mare de Déu.

Les falles s’implanten en la gran majoria de municipis valencians, en els anys de la nostra més recent història i seguint el model proposat des de la ciutat de València. Es tracta, per tant, d’un model centralista i imitatiu, en un procés en què els municipis, en la seua major part, no han sabut adaptar una festa tan rica en matisos a les seues pròpies realitats locals, per tal d’incorporar-la també als símbols d’identitat de caràcter local i no únicament nacional.

Sembla que es fa difícil posar una data a l’origen de la festa fallera. Segons sembla, a partir de la segona meitat del segle XVIII almenys, ja es pot documentar l’existència de falles. Concretament, hi ha referències i documentació des de l’any 1740 que ho confirmen.

Hi ha tres grans corrents o interpretacions historiogràfiques al voltant de l’origen de les falles. L’una, de caràcter més popular, que fixa l’origen en una festa iniciada pel Gremi de Fusters. Altres autors ens parlen d’un origen ritual d’anunci de la primavera i amb intencions de propiciar la fertilitat, i un altre grup d’investigadors relaciona la festa amb el Carnestoltes i la Quaresma (ARIÑÓ, 1992).

Més enllà de totes aquestes discussions historiogràfiques, a nosaltres ens interessa la festa de les falles tal com ha arribat als nostres dies, perquè és aquest el model que es difon i s’implanta posteriorment en pobles com El Puig. Sembla que les falles, des dels seus inicis, van ser una festa organitzada i promoguda per col·lectius de veïns, i no per les corporacions o gremis, com en algun moment s’ha plantejat:

[...] la víspera de San José era, desde el primer momento, una práctica ritual organizada y celebrada fundamentalmente por las clases populares «que pierden jornales» de una determinada barriada y a la que algunas manos de las clases medias imprimieron desde mediados del XVIII una fisonomía, un desarrollo y una ejecución más elaborados, en los que era fundamental la técnica del especialista, del carpintero.

Aquest fet converteix la festa de les falles en un moviment clarament veïnal i popular que ha anat metamorfosant-se fins al punt de manifestar un cert estancament i una certa rigidesa.

Les falles, tal com es desenvolupen actualment al Puig, deriven directament del procés de canvi i evolució sofert per les falles de la ciutat de València durant tot el segle XX. Una primera etapa, que va des de 1901 fins a 1920 i que es caracteritza per la consolidació de la falla com a element artístic i amb un clar contingut estètic. Les principals característiques d’eixos moments serien el procés de creixement festiu, així com la creació dels premis. Els premis varen constituir un nou estímul pel que fa a la grandiositat dels monuments i la consolidació d’una indústria d’artistes fallers, però coartà les llibertats creatives des del moment en què s’imposà una determinada concepció estètica. Altres característiques d’aquesta primera etapa del segle XX serien l’augment del nombre d’actes del programa fester, la implantació de la falla artística i la temàtica d’exaltació del fet valencià i espanyol.

La segona etapa, que és la que més intuirà en la consolidació de la festa fallera tal com la coneixem en l’actualitat, és, a la fi, la que definitivament s’implanta en pobles com El Puig, seguint el model i la influència de la ciutat de València. Aquesta etapa comprén el voltant dels anys 1921 i 1936, i es caracteritza principalment pel creixement espectacular i l’expansió de la festa fallera, la realització de la festa al llarg de tota la setmana, la imposició d’una estètica d’arrel kitsch, la creació de diferents categories i seccions dels monuments fallers i la relaxació de la crítica que, en els seus orígens, havia sigut un dels elements essencials de les falles, i que, sovint, va provocar actituds de censura per part de les autoritats locals. Aquesta etapa és coneguda pels experts com la de la falla turística (ALCAÑIZ , 1996).

La preeminència del kitsch

Visualment i plàsticament, les falles presenten una configuració estètica que s’associa de manera general al kitsch. Per això, ens hem de detenir en aquest punt i reflexionar al voltant de què és i què entenem per kitsch; per a aquesta tasca, utilitzarem els textos del semiòleg i investigador d’estètica UMBERTO ECO (1965):

Articulándose, pues, como una comunicación artística en la que el proyecto fundamental no es el de involucrar al lector en una aventura de descubrimiento activo sino simplemente obligarlo con fuerza a advertir un determinado efecto –creyendo que en dicha emoción radica la fruición estética–, el kitsch se nos presenta como una forma de mentira artística o, como dice Hermann Broch, «un mal en el sistema de valores del arte... La maldad que supone una general falsificación de la vida». Siendo el kitsch un Ersatz, fácilmente comestible, del arte, es lógico que se proponga como cebo ideal para un público perezoso que desea participar en los valores de lo bello, y convencerse a sí mismo de que los disfruta, sin verse precisado a perderse en esfuerzos innecesarios. Y Killy habla del kitsch como un típico logro de origen pequeño-burgués, medio de fácil reafirmación cultural para un público que cree gozar de una representación original del mundo, cuando en realidad goza sólo de una imitación secundaria de la fuerza primaria de las imágenes. En este sentido, Killy se incorpora a toda una tradición crítica que, desde Alemania, se ha ido extendiendo a los países anglosajones, tradición que ha definido el kitsch en estos términos, lo identifica con la forma mass media y, por tanto, una cultura de consumo.

Les falles es vinculen al kitsch des del mateix instant en què es presenten com a obres belles (ben fetes, boniques, amb un gran acabat o altres apel·latius semblants que s’utilitzen per definir-les i sobretot com a criteri de valoració) d’una manera fàcil, sense exigir un esforç de comprensió i anàlisi per part de l’espectador, sense que hi calga un procés d’observació. Ací, cal detindre’s en la diferència que hi ha entre l’acte fisiològic de veure i l’acte de percebre, és a dir, de comprendre en la seua dimensió completa. Les falles ens condueixen la mirada d’una manera fàcil i senzilla cap a elles, ens atrauen sobretot per la seua dimensió espacial i la seua situació d’excepcionalitat. Un objecte que sembla descontextualitzat, provinent d’un món extern i situat enmig d’una realitat quotidiana regular, que trenca i dispersa visualment durant uns dies, la qual cosa ens obliga irremeiablement a dirigir-hi la mirada.

Les falles ens atrauen cap a una dimensió que es presenta com a veritablement artística, però que, en la major part d’ocasions, es queda en un territori liminar i de frontera, entre la mera imitació de formes i la recerca real de l’experiència estètica. Es presenta, per tant, emmarcat dins el fenomen del kitsch, i esdevé fins i tot, en alguns cercles d’opinió artística, el kitsch per excel·lència, al costat de tota la parafernàlia festiva que l’acompanya.

Nosaltres hem d’anar més enllà d’aquesta primera mirada, aquesta primera visió superficial, i tractarem d’endinsar-nos, per mitjà de l’assaig, la crítica i els estudis culturals, en les profunditats estètiques i perceptives d’aquest art popular present als carrers d’El Puig de manera efímera durant uns quants dies.

Les falles al Puig, una alteració de la quotidianitat visual de la ciutat

Pel que fa a la visió específica de les falles al Puig, intentarem aproximar-nos a la forma com la ciutat és percebuda i sentida en aquests dies d’alteració de la quotidianitat, que són els que transcorren durant qualsevol celebració festiva. No ens interessa, per tant, reconstruir la història de les falles com a institució al poble –cosa que donaria per a un altre treball exclusiu–; ens interessen molt més les significacions que es deriven de la celebració festiva, les transformacions visuals i estètiques produïdes per la narrativa fallera en el seu desplegament urbà.

La història, l’anàlisi de les temàtiques o dels cadafals, no ens aporta ja massa després de fer una anàlisi general de les falles, ja que, com sabem, tots aquests elements no fan sinó reproduir i repetir els mateixos esquemes i formes sorgides de la festa celebrada a la ciutat de València. En aquest cas, és la ciutat la que exerceix un paper generador i dominador pel qual opten tots els municipis de la rodalia i l’àrea metropolitana fins i tot, de tot el territori valencià, allunyant qualsevol possibilitat de noves narracions formals o estructurals pròpies de la localitat. Sembla, per tant, absurd escriure noves línies sobre la qüestió històrica i formal aplicada al Puig, ja que no hi trobarem res de nou: exactament el mateix que a la ciutat però amb una altra dimensió.

Què és, doncs, el que ens sembla interessant d’analitzar i destacar al voltant de les falles d’El Puig en aquest treball? Ho tenim clar: precisament allò que fa d’aquestes falles una experiència única i diferent de qualsevol altra festa fallera, i fa que cada festa fallera siga en realitat distinta la manera en la qual és percebuda en el seu entorn de desenvolupament. És a dir, el que fa distintes les falles d’El Puig, o les de qualsevol altre poble, és que se celebren al Puig; els carrers, els espais, les façanes que les envolten són distintes i úniques; l’ambient de percepció és, per tant, distint i únic.

Així, a pesar que els cadafals siguen exactament iguals que els de la major part de Falles de València, els temes i les crítiques siguen exactament iguals, els llibrets, les mascletades, etc., l’escenari canvia i, per tant, la percepció de la festa canvia; és aquesta percepció particular que cal aprofundir i assaborir veritablement. Ara veurem com interactuen la festa i l’entorn, des d’una descripció que tractarà de reconstruir eixa narrativa experiencial.

Cromatisme efímer i dinàmic

Si hi ha alguna paraula o concepte que haja de definir clarament què són i representen les falles des del punt de vista estètic, aquesta és sense dubte el cromatisme, l’exaltació estrident i sense complexos del color. La presència, no tan sols dels monuments fallers ocupant els carrers i places d’El Puig, sinó encara més la mateixa presència de les comissions falleres al carrer, amb tota la seua indumentària tradicional repleta de teixits coloristes i cridaners, configura tot aquest univers de colors dinàmic.

Un exemple molt cridaner d’aquest dinamisme cromàtic el trobem a l’acte de l’ofrena fallera a la Mare de Déu d’El Puig. Igual que succeeix en l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats a la ciutat de València, l’escenari urbà, on l’entorn visual constitueix una part essencial de la configuració de l’acte. Els espais urbanístics i arquitectònics que serveixen de marc en ambdós casos són veritablement artefactes visuals molt poderosos, emblemes ciutadans i simbòlics i amb una referència patrimonial indubtable, que esdevé finalment un escenari d’atracció visual i estètica de primer ordre. A més, el fet de trencar amb la manera quotidiana de mirar aquests espais, amb una alteració harmònica integrada d’aquests, com suposa aquest acte, reforça i enriqueix tot el conjunt, i crea una constel·lació perfecta per al gaudi i la recerca de la mirada.

Aquest fet, que sempre és un acte central de la festa, culmina amb l’escenari de grandiositat que representa l’església del mateix monestir. La presència dels colors intensos, cridaners i vius, en ascensió per la inacabable escalinata d’accés a l’església, constitueix una estampa única de la vivència de les falles al Puig.

Les desfilades constants pels carrers en dies de falles, però també durant la resta de l’any, on ocasionalment les falles surten al carrer, impregnant l’ambient de color i música, constitueixen tot un atractiu de característiques més visuals i estètiques que de qualsevol altra mena. A més, hem d’afegir la important vinculació d’aquests actes amb la cultura popular local, en la qual els mateixos veïns participen, no sols com a espectadors passius i actius –molts d’ells segueixen el recorregut i fins i tot s’hi integren d’alguna manera interactuant amb els fallers–, sinó com a protagonistes, creadors i portadors de la creació visual, de la representació estètica popular, centre de la mirada.

Figura 4.2: Cromatisme de les comissions falleres al carrer.

De tots és sabut, com en la indumentària, l’art i l’artesania popular arriben a cims de desenvolupament creatiu espectaculars, i aquest és precisament el moment de l’exposició activa d’aquestes obres vives i en moviment: teixits cridaners, bruses, faldilles, brocats, etc., es presenten com a significació visual de tota una cultura compartida i són viscuts i compartits alhora per tota la col·lectivitat d’El Puig.

Figura 4.3: Ascens de les comissions falleres a l’església del monestir.

La sobredimensió com a característica

Un altre aspecte fonamental derivat de la percepció visual de les falles és l’excepcionalitat sobredimensionada de la festa concretada plàsticament en els cadafals o monuments fallers, la falla pròpiament dita. Aquests ocupen literalment els carrers d’El Puig durant uns dies, i suposen una contundent interferència visual en l’espai de vida quotidià i conegut, i alhora entren inevitablement en diàleg amb aquest espai.

És cert que es tracta d’espais molt concrets, els espais urbans on es planta cada falla, cada any al mateix lloc, però el cadafal és canviant, tot i mantenir una estructura i estètica semblant.

Figura 4.4: Les falles alterant el paisatge urbà quotidià.

Juntament amb la presència dels cadafals, hi ha altres aspectes que trenquen la quotidianitat visual d’El Puig, i que són producte de la festivitat fallera. És cert que aquests elements també estan presents en altres festes, però, en el cas de les falles s’amplien per la conjunció de molts elements sobredimensionadors alhora. Així doncs, per exemple, la presència, cada vegada més habitual i efímera, d’elements com els castells i espais de joc unflables, on els més menuts juguen i gaudeixen, però que constitueixen una presència visual intimidatòria que iguala, de vegades, l’alçada dels mateixos cadafals i dels habitatges dels voltants. Una presència visual poderosa, oscil·lant i dinàmica, pel mateix moviment dels artefactes, com una mena d’altars sagrats del joc, on els colors vibrants i saturats criden a l’acció, atrauen la mirada i es complementen a la perfecció amb l’altra presència gegantina, la dels cadafals fallers.

Figura 4.5: Castells unflables ocupant l’espai urbà.